Després del retorçat episodi al Twitter en què Gabi Ruiz va insultar a Jordi Bianciotto (resum per despistats aquí) han sorgit, del clam popular, tota una sèrie d'atacs al Primavera Sound, en la direcció de sempre: margina el català i la feina feta aquí, el seu criteri de programació és elitista, viu en un fals cosmopolitisme, rep subvencions, és un festival per moderns enriquits... Tinc la sensació que darrere d'aquestes crítiques hi ha una percepció una mica esbiaixada de la funció dels festivals, dels mitjans, de l'èxit i de les estratègies culturals al nostre país. Intentaré explicar-me una mica.
Moltes veus han criticat, des de fa molts anys, que el Primavera Sound no exerceixi d'aparador de les bandes d'aquí. Quan parlen de les bandes d'aquí, al que molts periodistes i opinadors es refereixen és les bandes d'aquí que escolto jo; és a dir, les bandes del cànon. Quan, ja farà uns anyets, moltes bandes catalanes de pop-rock van començar a sortir als mitjans i a sonar per la ràdio es va parlar de la nova escena pop. Aquesta etiqueta generalitzadora (sembla que, tot i renegar-ne, no podem evitar fer còpies modernitzades del calaix de sastre del rock català) compta amb les seves pròpies llegendes (Antònia Font i Adrià Puntí com a referents, Manel com a obridor de la llauna, Els Amics de Les Arts com a consagració i Els Catarres com a eterna promesa), exageracions (la sobreexposició mediàtica de certs grups no sempre ha anat lligada a una qualitat superior) i les seves pròpies discriminacions (hi ha grups i discogràfiques independents senceres que amb prou feines surten als mitjans i que mai han tocat a festivals tant d'aquí com el PopArb). El curiós és que molts d'aquests grups han negat tal relació generacional i han intentat, entrevista rere entrevista, explicar, davant la ceguesa dels mitjans, que els seus referents són plurals i diversos i que, per tant, tot plegat és més difícil d'explicar.
Za! és una banda catalana d'èxit internacional que queda fora del cànon
A Catalunya tenim un sisè sentit molt desenvolupat que ens permet detectar a gran velocitat aquells que no posen la catalanitat i el català per sobre d'altres criteris. Ens indignem amb facilitat, quan això passa. A nivell polític, molts han oblidat l'eix esquerra - dreta per dedicar-se en cos i ànima a l'eix català - no català. En el cas de la música, l'eix marginat és el de qualitat - no qualitat. Dit amb altres paraules: ens empassem molta merda perquè és merda d'aquí:
Això és un exemple de merda que ha sortit per la nostra tele pública
És un instinct proteccionista molt pujolista, una herència cultural que ens fa treure pit i idealitzar la nostra pròpia producció cultural per comptes de jutjar-la amb els mateixos ulls que jutgem allò que es fa a fora. Allò que entra dins del cànon ho beatifiquem als mitjans. Allò que no, simplement no surt enlloc.
No m'explico, si no és per aquesta simplificació idealitzada del nostre pop, perquè no s'ha fet més èmfasi en l'èxit internacional absolut de bandes com Za!. O per què no hi ha cap titular d'aquest cap de setmana destacant l'actuació en prime-time del productor barceloní d'electrònica John Talabot al Primavera Sound. O, per exemple, què passa amb totes les bandes de metal, clàssica, jazz o experimental que surten dels locals d'assaig de tot el país i que, tot i fer coses interessants, passen desaparcebudes? Són els hàndbol, els bàdminton i els escacs de l'escena del país. No entren en el nostre cànon del que cal protegir. En canvi, no veig massa indignació al respecte per part dels mateixos periodistes i opinadors.
Quan critiquem el Primavera Sound, en realitat, el critiquem per no seguir el nostre cànon mediàtic. No ens queixem que no es visibilitzi la música d'aquí. Ens queixem que no es visibilitza la música d'aquí que nosaltres volem.
La meva opinió és que ni el Primavera Sound ni ningú hauria de programar per protegir res. Tots els països del món fan música. Alguns de petits com el nostre en fan molta. I de tota aquesta música, molt de tant en tant, en sorgeixen èxits que travessen fronteres. A casa nostra n'hi ha un futimer. Citar-ne tres de ben diferents no és difícil: Estopa, Pascal Comelade, La Pegatina. Els ha calgut gaires aparadors com els que Bianciotto reclama al Primavera Sound, per triomfar? Potser hem de preguntar-nos quines són les claus de l'èxit. És controlable i dirigible? Potser la millor manera de cuidar de la nostra cultura és valorar-la com adults. Siguem crítics i, a la vegada, obrim-nos a gèneres i referents diversos. Quan hi hagi casos d'èxit, celebrem-los i intentem explicar-los. Però, si pot ser, sense grans masturbacions nacionals infantil·loides: amb dignitat, criteri i orgull.
Sembla que no en tenim prou amb gaudir d'una rica oferta musical. Sembla que a vegades ens ho haguem de repetir a nosaltres mateixos, en un mantra d'autoconfiança. Escoltem-nos sense discriminacions (ni positives ni negatives) i estudiem-nos amb perspectiva. Ens n'adonarem que tenim moltes propostes fetes a casa que tenen un valor implacable a escala internacional. També ens n'adonarem que se'ns n'ha anat la mà a l'hora de beatificar a certs nodes concrets, que potser no són tan originals ni interessants. Com pot ser que una cançó d'un sol grup hagi ocupat més portades generalistes que discogràfiques senceres?
Això és un exemple molt random #NO
Proposo que superem això de l'escena i oblidem els nostres petits criteris discriminatoris: "pop", "en català", "per tots els públics", "escoltable a iCat FM" "que m'agradi a mi". Les bandes d'aquí que ho aconsegueixen per propi peu ja toquen fora. Les bandes d'aquí que interessen fora ja aconseguiran, tard o d'hora, un èxit internacional. Deixem fer i tot serà més natural. Potser no serà qui nosaltres esperàvem però potser el futur ens depararà algun català entre els caps de cartell del Primavera (i Glastonbury, i Coachella, i etcètera). Si ha de ser així, ho celebrarem. El més probable, però, és que quan passi, passi desaparcebut, perquè resultarà, com tantes vegades entre catalans, que aquell que ha triomfat, en realitat, no era dels nostres.
